Més poesies d'Agustí Bartra
La sínia i l'estrella
Sucede que me canso de ser hombre.
Pablo Neruda
S’esdevé que no em canso de ser home en la terra,
ni d’escarpir els cabells de la llum pensativa
quan volo, transparent, disfressat d’ametller.
Car això passa a aquell que, amb insistents mans pures,
dóna corda al rellotge de sol de la seva ànima
i acompanya el garbí amic de la rosella.
Sí, això passa, amics, quan la gran por s’instal.la
en el meu temps com un cactus d’agulles
i hom ha perdut un ull a l’esbarzer del segle.
Pare i fill de l’instant, sóc talment la joguina
que el destí fa anar en doina amb els seus dits de ferro.
Ja és l’hora en què els rius es desfan de memòries
i amollen els seus peus a l’establa del mar.
Això passa, això passa, amics d’aigua florida
que em defenseu l’estrofa dels gossos geomètrics
i aixequeu els emblemes ran d’herba que mormola.
Què és aquest so làbil que arriba a mes oïdes
com manyaga dels anys, robatori del temps?
Canta la Sínia, amics, i grinyola l’eix negre
mentre els catúfols pugen les imatges de l’ésser
al consol de la nit d’ulls plens de lluna tendra.
Oh placèvola nit que em transformes l’angoixa
en una dolça joia que no sap el seu nom!
Perquè això passa, amics i companyia,
això passa, ho sabeu: ve el so de meravella
i una infantesa s’alça, una nit blava i única,
una nit entre totes les nits de somrís de vil.là
i de fèrries trenes,
oh nit aterradora d’agonia i presències,
nit de negres presagis i de secrets murmuris,
dintre el cercle on jo sóc el tossut agonista
que lluita per salvar l’alta flor de la vida;
nit de garfi i de bàlsam, oh pastora dels cicles
que bressolen el món dins el cor del retorn;
nit de noves estrelles! Del coratge i del símbol.
I constel.lacions meves en un cel sense temps. Meu. Res-
plendeixen nombroses a la vall del dolor -
la Baldufa, el Mandró, el Gira-sol,
el Sabre, el Camí de l’Exili, Anna, l’Oreneta i la Llàgrima.
Les mandíbules d’or del sol devoren l’alba.
Canta l’alosa ardent. Calla la Sínia.
Ara cal dir l’Estrella,
perquè, sí, tanmateix, s’esdevé que no em canso
de ser home en la terra,
s’esdevé que no em canso de florir tot volant
ni de llaurar les ales de la terra inefable
quan el somrís del cel baixa al cor dels humans
i volo, transparent, disfressat d’ametller.
Oh Estrella ja nascuda
als meus purs ulls d’infant
que havien percaçat
el nocturn gall de ferro,
oh Estrella palpitant,
Bella-dorment-del-cel,
que allunyava basardes
de fredes diademes,
Estrella una i mil,
la mateixa i diversa,
l’Estrella que sortia
a rebre la tardor
de cara de pa amb oli
i cada dia escala
el front de l’Esperança.
I l’Estrella de l’Ésser,
la sempreviva eterna,
la llum que plora i canta
les transformacions.
S’esdevé que no em canso de ser home en la terra,
si em deixo batejar per l’olor de les fleques
i per l’aire daurat del perfil del matí,
si volo amb ales noves -transparent de vosaltres-
disfressat d’ametller.
Lluny, em segueixen aus que perderen llurs ombres.
Les muntanyes rapsòdiques alcen llur blanc adàgio...
Perdo flor en el vertigen del vol. Caic. Les rels saben.
Cada flor que es desprèn pesa i sofreix l’Ametlla.
26.1.1982
(D'El gall canta per tots dos)
Cançó de bressol
Nin non - dorm, nin.
Un nen blanc - un nen negre.
Un granet de sal - un granet de pebre.
Nin, non,
non, nin.
Des de la porta del molí
-dorm, nin, dorm-
el moliner els mira venir
-dorm, nin, dorm-.
Diu el nen blanc:
"Que bella és la lluna!"
Diu el nen negre:
"Que lletja és la lluna!"
Dorm, nin, dorm.
-Jo sóc blanc.
Nin, non.
-Jo sóc negre.
Non, nin.
Un granet de sal,
un granet de pebre.
El vell moliner
els vol fer farina.
El nen blanc rondina
i el negre també.
Dorm, nin, dorm.
Mola del molí,
roda, roda,
els faràs farina.
Mola del molí,
roda, roda.
La lluna és fadrina.
Nin, non,
non, nin.
El vell moliner
ja tanca el molí.
Dorm, nin, dorm.
I el vent juganer
se'ls emporta enlaire.
Dorm, nin, dorm.
Diuen els dos nens,
dins el vent, ballant:
"La lluna tindrem
si seguim pujant".
Nin, non - dorm, nin.
Un nen blanc - un nen negre.
Un granet de sal - un granet de pebre.
Nin, non,
dorm, nin.
De L'arbre de foc
Dolça hereva del dia...
Dolça hereva del dia, alta torre d'espigues,
oh captiva d'estrelles i de solars vencills:
els meus braços t'allunyen de segues enemigues
i als teus peus vinc a ajeure'm com la cançó dels grills.
En ton ànima plora l'estrella de la tarda,
al teu flanc dus clavada una dalla d'ocells.
Jo et llevaré del pit els núvols de basarda
i, fet pluja i rosella, besaré els teus turmells.
A les teves mans brilla l'ampla pau de les eres,
el meu amor d'avui ha deixat ses roderes
en ton cos estival de raïm i de nard.
Mes ara que la lluna a ta falda s'atura,
em sentiràs lleuger, com herba que murmura
el seu càntic a l'ombra del teu arbori esguard.
De L'evangeli del vent
Poeta. L'home...
Poeta. L’home.
Sóc encar qui vol néixer.
Foc i mesura.
Arinsal, 9-VII-81
D'Haikus d'Arinsal
Filial
Sofreixo, mare, perquè he perdut aquella immobilitat que
em feia retrobar-te,
perquè et sento tan present i tan llunyana.
Ets com una ombra de frescor estesa damunt tòrrides
estepes desolades,
com una flor badada dins un pou de misteri,
com una illa encadenada al somni d’un fantàstic mariner…
Hauries de tornar, mare, íntegra com un pleniluni.
Però no sé com cridar-te,
ja no puc fer-te venir, tranquil•la absència enyorada:
t’has allunyat per sempre dels meus ulls.
El temps em volta amb guerra i morts dures, implacables
com marbre il•luminat,
però tu romans arraulida dins el silenci madur de la
meva sang.
¿Fins a quin punt ja no sóc aquell que es menjava les
flors de les acàcies
i dibuixava ocells als vidres entelats d’hivern?
¿Fins a quin punt les orenetes em són estranyes,
ignoro les coccinel•les
i he oblidat l’herba groga dels camps?
Vine, torna, mare!
Bufa el gebre dels meus parpres,
ressuscita besos al meu front.
Oh, vine abans que l’alba em dugui de nou gust de sol
a la boca!
1936
De L'arbre de foc
El gall de Vallparadís
Ningú no sap perquè canta,
en la fonda mitjanit,
què pregunta o què contesta
el gall de Vallparadís.
Però canta, canta, canta,
fora d’ell i dins de mi,
un conjur d’hora vençuda,
el gall de Vallparadís.
El llebrer de l’alegria
ha perdut sol i pedrís.
¿Canta el dia o canta l’ombra
el gall de Vallparadís.
Vola, cant del gall, oh vola
fins als llavis de la brisa
on es desperta l’aurora,
gall meu de Vallparadís!
Hospital de Sant Llàtzer,
Terrassa, 3-III-1982
D'El gall canta per tots dos
Si no et tinc...
Si no et tinc a tu estic sol
de solitud mutilada.
Silenci vestit de dol
de l’hora més atziaga,
sense rialla ni vol:
ves comptant els ulls de l’alba
i els ocells de cada estol.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu encavorcada.
Si no et tinc a tu estic sol
talment espantall de marge.
Ja no em puc vestir de sol
ni portar la capa d’aire,
em moc com el lent cargol
que duu a coll-i-be sa casa.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu enquimerada.
Si no et tinc a tu estic sol
com penell de gran alçada.
Tu que puges, senderol
de fatiga perfumada;
tu que baixes, rierol
d’escumosa cavalcada,
digueu amb mi: si estic sol
tinc la veu desesperada.
Si no et tinc a tu estic sol
com l’Estrella de la tarda.
Sona còsmic flabiol
que em despulles de basarda
en dia de cel revolt
puja als meus ulls didals d’aigua.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu crucificada.
Clínica del Remei
Terrassa, 5.5.1982
(D'El gall canta per tots dos)
Tel. 93 739 70 00 | Tel. informació: 010 / 93 739 70 60
